L’hora violeta

A L’hora violeta tres dones s’encaren al seu fracàs: fracàs davant l’home pare, l’home-cervell i l’home com a ideal romàntic. I aquestes tres dones són segurament la mateixa, que parteix de camins diferents: l’anàlisi psicològica, el ressentiment, l’angoixa vital, l’assimilació de la història i del passat com a factors de comprensió… I totes tres arriben a entendre —les unes racionalment, les altres intuïtivament— que han de mirar el món sense el filtre d’una altra mirada, amb els ulls propis, no amb els d’un altre. L’obra ens mostra també el patetisme del món dels homes que donats en cos i ànima al servei d’un ideal acaben perdent les essències de la personalitat. I és un reflex d’una generació desplaçada, que no acaba de saber on és el seu lloc, que no assumeix prou el passat, i també l’inici d’una cosa nova: l’hora violeta plena de promeses sense definir encara.